CATALUNYA. PAISATGES INUNDATS
Dins del contingut del llibre “Catalunya. Veus i mirades” vaig abordar una temàtica que m’havia interessat profundament des de feia molts anys: la dels pobles de Catalunya inundats per les aigües dels embassaments construïts al llarg de la història recent del país.
Ho vaig fer a través d’una aquarel·la del pantà de Sau, on el campanar de Sant Romà emergeix solitari al bell mig de les aigües, amb els imponents cingles de Tavertet al fons, i d’una altra del monestir de Sant Salvador de la Vedella, que s’alça, fantasmal, entre les aigües del pantà de la Baells, imatge fou descrita amb gran sensibilitat en el text que hi va dedicar l’amic professor i poeta Antoni Perarnau.
Poc després de la presentació del llibre, l’abril de 2023, concretament al mes de juny, TV3 va emetre al programa Sense ficció el documental “Rialb. L’últim pantà”. El relat d’aquells esdeveniments em va colpir encara més i em va fer prendre una nova consciència de l’impacte humà i de la profunda transformació del paisatge que aquestes construccions havien provocat.
De molt jove havia estat a la vall de Tiurana amb els meus pares, el 26 de juny de 1959. Ho puc afirmar amb tota precisió perquè en aquella època omplia un quadern amb les rutes que fèiem plegats. Aquella vall magnífica va desaparèixer sota les aigües d’aquell que seria l’últim gran embassament. Recordo que al mapa del trajecte d’aquell dia hi vaig afegir també un petit dibuix de la presa d’Oliana. Potser, sense saber-ho, alguna cosa ja començava a germinar en mi amb només onze anys…
L’interès pel tema era tan gran que, abans fins i tot de veure el documental de Sense ficció, havia visionat la pel·lícula “Camino cortado”, un thriller més aviat discret de l’any 1955 dirigit per Ignacio F. Iquino i rodat a Sant Romà de Sau poc després que el poble fos abandonat per permetre l’ompliment del pantà. Aquelles imatges permetien encara recórrer, ni que fos breument, els carrers i racons del poble. Per poder observar-les amb més deteniment i fer-ne pauses, vaig aconseguir fins i tot una còpia digital del film.
Sant Romà de Sau ja formava part de la meva memòria d’infant, ja que apareixia en diversos llibres de geografia catalana que hi havia a casa dels meus pares. Però especialment recordo la Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos (1958), on una bellíssima fotografia del poble, amb el seu magnífic pont romànic al mig de la vall, deixava ben clar que aquell indret havia estat, sens dubte, un dels paisatges més bells del país, malauradament esborrat amb la construcció de la presa.
També recordo haver vist, anys més tard en un viatge, la silueta malmesa del monestir de Santa Maria de Lavaix, a l’Alta Ribagorça, encara mig dempeus fregant les aigües del pantà d’Escales, un altre indret que acabaria engolit i ensulsiat per les aigües.
Tot plegat era, malauradament, el preu del creixement d’un país.
Potser en altres indrets de l'Europa de l'època s’hauria actuat amb més consciència i amb estudis més acurats per evitar resultats tan dramàtics per al paisatge i la memòria col·lectiva? Probablement.
Però ja sabem com es feien les coses aquí i d’on veníem.
Tot i les dues aquarel·les incloses en el llibre Catalunya. Veus i mirades, em va quedar el desig d’ampliar aquesta mirada cap a altres indrets condemnats a desaparèixer sota les aigües per a garantir el consum d’aquest recurs essencial, principalment de l’Àrea Metropolitana.
He de dir que la realització dels dibuixos i aquarel·les de la sèrie “Terrassa, mirades d’un altre temps”, dotze làmines publicades al Diari de Terrassa des de Nadal de 2025 fins la Diada de Sant Jordi de 2026, buscant fotografies antigues m’ha conduït, gairebé de manera natural, a la creació d’aquesta nova col·lecció que, en principi preveig realitzar amb una quinzena de paisatges desapareguts del nostre país.
Entre els indrets escollits inicialment hi ha el monestir de Santa Maria de Lavaix (Alta Ribagorça), Sant Romà de Sau (Osona), Susqueda (La Selva), Sant Salvador de la Vedella (Berguedà), Tiurana (Noguera) i Faió -poble catalanoparlant de la comarca del Baix Aragó-Casp-, tots ells testimonis silenciosos d’un passat que les aigües van acabar esborrant del mapa, però no pas de la memòria.
El primer treball realitzat ha estat aquesta font i plaça de l’església de Tiurana.
Espero poder anar ampliant la selecció d’obres ben aviat.
Robert Cabeza. Abril de 2026
CATALUNYA. PAISATGES INUNDATS (2). Ruïnes del Monestir romànic de Santa Maria de Lavaix. Alta Ribagorça. La fotografia més antiga que es coneix de les ruïnes del monestir de Santa Maria és una vista lateral feta l’any 1894 a càrrec de l’historiador Joaquim Miret i Sans, membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans. El dibuixant Jaume Pahissa en va fer un gravat que fou inclòs en el llibre “Las casas de religiosos en Cataluña” de Cayetano Barraquer i Roviralta editat a la impremta de Francisco J. Altés de Barcelona, l’any 1906. El meu dibuix amb carbonet està tret d’una fotografia de l’interior del monestir feta l’any 1922. Faltava encara uns anys perquè les aigües del pantà d’Escales, construït l’any 1955, acabés d’ensulsiar la resta de la seva estructura.
CATALUNYA. PAISATGES INUNDATS (3). El pantà d’Escales amb les ruïnes del monestir romànic de Santa Maria de Lavaix des d’Eix Pirinenc N-260. Aquarel·la sobre paper Arches a partir d’una fotografia de principis dels anys 60. D’aquest punt de vista, probablement el més icònic d’aquest indret en la memòria de tots, no es difícil trobar fotografies i fins i tot postals fetes en el decurs d’aquella dècada, com les de Campañà-Puig-Ferràn del carrer Pelai de Barcelona.
El que encara quedava dret del monestir en aquesta imatge va esbaldregar-se de mica en mica fins als minsos testimonis actuals.
L’historiador Antoni Pladevall i Font descrivia magistralment l'estat del Monestir de Santa Maria de Lavaix al seu llibre Els Monestirs Catalans (1968) amb aquestes paraules:
“Les aigües de la presa d’Escales han posat un vel de poesia a la malvestat comesa per mans barroeres en el Monestir de Santa Maria de Lavaix".
"Quan la presa disminueix de nivell van apareixent descarnats com ànimes en pena restes de vells murs de la nau de l’església i del que foren dependències, claustres i habitacions de l’època cistercenca. Ben poca cosa, però, en resta; des de l’exclaustració de l’any 1835 tothom hi ha fet collita emportant-se’n els elements esculturals de la porta, els capitells, i les columnes del claustre dels segles XII i XIII i fins a les motllures més rellevants de les èpoques gòtica i barroca. Quan les aigües van engolir per primera volta les ruïnes, ja no quedava res de valor arquitectònic a Lavaix, fora dels murs descarnats i sense volta del temple.”
CATALUNYA. PAISATGES INUNDATS (4). Sempre he cregut que aquest era un dels paisatges més bonics que teníem a Catalunya, malauradament inexistent des de la creació de l’embassament de Sau. La vall del riu Ter a Sant Romà, el seu majestuós pont romànic i la bellesa dels cingles de Tavertet. Sempre m’havia fascinat una fotografia publicada al primer volum de la Geografia de Catalunya editada per Aedos l’any 1958, (segons l’índex de dels fotògrafs en el llibre amb autoria Cuyàs, entenc que actualment serà Fons Família Cuyàs). L’he pres com a principal referència per l’aquarel·la feta sobre un paper Arches.
La part final del peu de la fotografia en el llibre deia: “El riu Ter acaba de sortir del congost de Casserres. El pantà de Sau, en construcció, ha d’inundar bona part del sector.” El segón volum d’aquesta Geografia de Catalunya, publicada l’any 1964, sis anys després, ens oferia dins del capítol destinat a Osona una fotografia a tota pàgina i en color de l’embassament de Sau amb només la punta del campanar de Sant Romà sobresortint de les aigües. Era una de les actualitats geogràfiques del país.
CATALUNYA. PAISATGES INUNDATS (5). L’antic molí de Sau. Un entorn que va ser portada, com a “Bellesa de Catalunya”, en el suplement Notas Gráficas del Diari La Vanguardia de Barcelona el divendres 19 de setembre de 1930. Aquarel·la sobre paper Arches. Realment, era una bellesa de Catalunya que es pot encara contemplar quan baixa el nivell de les aigües de l’embassament. Provoca, això sí, molta tristesa.
CATALUNYA. PAISATGES INUNDATS (7). Susqueda. Pont de Sallent i el molí fariner. Antic pont del segle XV amb una gran arcada central i dos finestrals de mig punt laterals construït sobre la riera de Rupit, una joia que resta submergida sota les aigües del pantà de Susqueda des de 1968. Aquarel·la sobre paper Arches.
Bibliografía consultada:
Santa Maria de Lavaix (*1), Sant Romà de Sau(*2), Susqueda(*3), Sant Salvador de la Vedella (*4), Tiurana (*5)
Las casas de religiosos en Cataluña. Cayetano Barraquer i Roviralta.
Imprenta Francisco J. Altés y Alabart. Barcelona. 1906. (*1)
Album Meravella. Llibreria Catalonia. 1929. (*1) (*2)
La Fesomia Geogràfíca de Catalunya. Pau Vila. 1937.
Les Terres Catalanes. Aymà Editors. 1954.
Geografía de Catalunya. Editorial Aedos. 1958 (*2)
El Monestirs Catalans. Antoni Pladevall. Editorial Destino. 1968 (*1)
Inventari d'esglésies. 2. Josep Maria Gavin. 1978 (*1)
Tiurana. Jaume Cortada. Angelina Escolies i Manuel Gabriel. 1995 (*5)
Catalunya Romànica. XVI. La Ribagorça. Enciclopedia Catalana. 1997 (*1)
Susqueda. Eva Viñolas. Antoni Pladevall. Quaderns de la Revista de Girona. 2014 (*3)
Història de la construcció del pantà de Sau. Joan Lagunas. 2015 (*2)
El Monestir de Santa Maria de Lavaix. Manuel Riu. 2022 (*1)
Vilanova de Sau. Cristina Masramon. Editorial Efadós. 2022 (*2)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada