POLAROID. Transferències de negatius 809 sobre paper.
Una de les experiències artístiques més apassionants que he experimentat, al marge del dibuix i la cal·ligrafia, ha estat realitzar transferències de negatius Polaroid sobre paper.
Vaig començar usant el format 809, de 8”x10” o 25x20 cm, ja que en moltes ocasions volia acompanyar els resultats obtinguts amb textos realitzats amb cal·ligrafia o també d’algun dibuix per fer una obra mixta.
El procés per obtenir les transferències dels negatius sobre paper era llarg i moltes vegades els resultats no eren, de bon tros, els desitjats o esperats.
El format 809, malgrat ser també una pel·lícula instantània, no era el format més conegut de Polaroid, és a dir, un cartutx que s’introduïa a la càmera, es disparava i automàticament sortia el positiu, el qual, passats uns segons, començava a revelar la imatge fotografiada.
El format 809, va ser usat per fotògrafs professionals per comprovar prèviament la llum, composició, etc. quan usaven pel·lícula de gran format en els seus estudis, i es subministrava amb la part del negatiu i del positiu per separat en caixes de 15 unitats.
Una vegada realitzada la fotografia es col·locava la part del negatiu i la del positiu en un aparell que subministrava Polaroid, amb el nom de “automatic processor”, o en un aparell de funcionament manual, -Calumet- aquesta una versió més senzilla que era la que jo disposava.
Aquí s’introduïa també el negatiu amb la imatge ja impressionada i també la part del paper que es convertiria en la imatge positiva, un full brillant. L’emulsió del negatiu més la química que portava la part positiva feia que, passats uns segons, després de fer-ho passar per uns rodets manualment, la imatge quedés positivada en el paper brillant.
Polaroid ha explicat sempre que la primera transferència va néixer de forma accidental quan algú es va deixar un negatiu a mig revelar damunt d’una taula i com a resultat va quedar la part positivada sobre aquella superfície.
Posteriorment es va experimentar amb la tècnica fins a arribar a definir uns passos i procediments per assolir resultats òptims, camí que van seguir molts fotògrafs i artistes fins que, malauradament, el format Polaroid 809 va desaparèixer definitivament a principis del segle XXI.
Els passos que seguíem per realitzar les transferències Polaroid eren els següents: Després de realitzar la fotografia desitjada se seguien els mateixos passos com si es volgués revelar el positiu 809 normalment, és a dir, posar la part negativa i positiva a l’aparell Calumet, però passats uns pocs segons i, sempre a les fosques, -ni la llum vermella típica dels laboratoris fotogràfics es podia obrir-, s’interrompia el procés de revelat químic i se separava el negatiu, el qual, molt ràpidament es col·locava sobre un paper de gravat, aquest prèviament humit uniformement.
Tot seguit, amb un rodet, es feia pressió perquè el negatiu s’impregnés en el paper en tota la seva superfície.
El resultat de cada transferència era sempre una sorpresa al retirar el negatiu de sobre el paper... I de la mateixa manera que la fotografia Polaroid, cada transferència era única i irrepetible.
Molts artistes o fotògrafs retallaven després l’excés de química fent un enquadrament només de la fotografia. A mi particularment m’agradava més que les taques dels reveladors químics quedessin a la vista com a part de tot un procés espontani i únic.
Malgrat que s’ha intentat digitalment, -hi han programes que imiten el resultats de films Polaroid o mitjançant el treball de capes a Photoshop per simular les transferències- res ha pogut igualar els resultats obtinguts per el procés natural de la transferència del negatiu Polaroid sobre el paper.
Es parlava de què probablement, com s’ha fet amb la pel·lícula instantània de cartutxos 600 o la SX-70, que alguna industria podria tornar a produir aquests fils de gran format... A l’espera estem. Si no, això serà definitivament història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada