Passatge dels Prínceps
ELS PASSATGES COBERTS DE PARIS
Sempre m’han fascinat, va ser un amor a primera vista ja en el meu primer viatge a París fa més de quaranta-vuit anys, els passatges coberts o galeries que, amb les seves teulades de vidre, uneixen dos o més carrers pel mig d’una illa de cases en diversos barris de la capital francesa. Gairebé la totalitat van ser construïts des de principis fins a mitjans del segle XIX, fruit de l’especulació immobiliària nascuda de la prosperitat econòmica que es va generar, al finalitzar les guerres napoleòniques, la qual va canviar la fisonomia arquitectònica i social de París.
Els passatges estan concentrats a la ribera dreta del Sena, la part tradicionalment més comercial de la ciutat i s’hi pot passejar per l’interior de dinou. El criteri de construcció dels passatges era concentrar el comerç exclusiu i de luxe de l’època, lluny del soroll i les inclemències meteorològiques de les vies urbanes, el qual proporcionava a aquests passadissos un atractiu extraordinari. Construïdes amb una arquitectura en consonància amb l’edifici on estaven ubicades, la majoria neoclàssica, els seus acabats interiors eren una suma d’exquisidesa en tots els oficis, des de la fusteria, paviments, encavallades de ferro, vidres, sostres policromats entre les claraboies, motllures... Alguns passatges, però, de construcció més senzilla no estan tampoc en cap moment exempts de gràcia i bellesa. La Galerie Vélo-Dodat és tota ella una autèntica joia. Motllures, pintures, les pròpies botigues semblen estar totes en perfecta simbiosi amb l’estructura del passatge.
Galerie Vèlo-Dodat
Els passatges estan concentrats a la ribera dreta del Sena, la part tradicionalment més comercial de la ciutat i s’hi pot passejar per l’interior de dinou. El criteri de construcció dels passatges era concentrar el comerç exclusiu i de luxe de l’època, lluny del soroll i les inclemències meteorològiques de les vies urbanes, el qual proporcionava a aquests passadissos un atractiu extraordinari. Construïdes amb una arquitectura en consonància amb l’edifici on estaven ubicades, la majoria neoclàssica, els seus acabats interiors eren una suma d’exquisidesa en tots els oficis, des de la fusteria, paviments, encavallades de ferro, vidres, sostres policromats entre les claraboies, motllures... Alguns passatges, però, de construcció més senzilla no estan tampoc en cap moment exempts de gràcia i bellesa. La Galerie Vélo-Dodat és tota ella una autèntica joia. Motllures, pintures, les pròpies botigues semblen estar totes en perfecta simbiosi amb l’estructura del passatge.
Galerie Vèlo-Dodat
Galerie Colbert
Galerie Vivienne
La transparència dels edificis al passatge des Princes, la seva cúpula de vidre acolorit, la majestuositat de la galeria Colbert*, els paviments de la galeria Vivienne... Malgrat tot sembli decadent, la bellesa persisteix. I aquesta t’embriaga. Aquests petits temples del comerç, que van tenir el seu màxim esplendor a les galeries de Milà, Vittorio-Emanuele o la galeria Umberto de Nàpols, ja a la segona part del segle XIX, han tornat a l’actualitat amb la forma gegantina de grans estructures de vidre ens els nous aeroports, grans centres comercials o equipaments públics. Un respecte per la tradició va tenir, en Ricard Bofill, en el seu disseny del Marché Saint Honoré l’any 1997, amb el passatge dels Jacobins. Malgrat el nou disseny, l’essència dels passatges clàssics seguia viva.
Passatge Choiseul
Passage des Panoramas
Passatge del Grand Cerf
Passatge Jouffroy
Passatge Verdeau
*La galeria Colbert alberga entre altres establiments el restaurant Le Grand Colbert, famós, al marge de la seva tradició com a restaurant parisenc, per formar part de l'argument i de lloc de filmació al film "Quan menys t'ho esperes" amb Jack Nicholson i Diane Keaton de protagonistes.
