ALBADES I CAPVESPRES A LA PIXEROTA. MONT-ROIG DEL CAMP

ALBADES I CAPVESPRES A LA PIXEROTA. MONT-ROIG DEL CAMP


Com dic en el peu de l'aquarel·la que obre la pàgina de DIBUIX, AQUAREL·LA i PASTEL en Joan Miró passava llargues temporades a la casa d'estiueig que tenien els seus pares a Mont-roig del Camp, avui coneguda com a Mas Miró. Des d'aquí baixava a la platja de la Pixerota (topònim local que ve de peix) a gaudir del mar i dels colors del cel en aquest indret. Encara avui segueix sent un lloc gairebé agrest no massa castigat per l'especulació turística.

Les albades i els capvespres són espectaculars, moltes vegades semblen irreals per l'explosió de colors. La realitat és indescriptible. Les fotografies no arriben a fer el testimoni just que la natura ens ofereix.  

















RAMON NOÈ HIERRO


Ramon Noè Hierro

(Barcelona, 1923 - Sabadell, 2007)

Vaig conèixer personalment al Ramon Noè el mes de maig de 1988 arran de la meva primera exposició individual a la sala Soler Casamada de Terrassa. Ell exposava a la mateixa sala la quinzena prèvia a la meva inauguració i vam congeniar des del primer moment. 


Tot i conèixer les extraordinàries il·lustracions que en Noè havia fet en el llibre l’Art Popular Decoratiu a Catalunya (1) editat l’any 1948, l’obra cabdal de l’etnògraf Violant i Simorra, el fet d’estar davant de les seves obres i escoltar les explicacions de com les havia realitzat va fer adonar-me’n que en aquells moments tenia davant al mestre de dibuix que mai havia pogut tenir. 



Vam trobar-nos diversos dies i vam xerrar moltes estones. Ell valorava molt el meu camí d’autoaprenentatge i m’encoratjava a seguir treballant, a treballar molt, aquest era , segons en Noè, el secret d’obtenir uns bons resultats. No n’hi havia prou amb tenir una facilitat o un talent pel dibuix. Esforçar-se era el camí.

Va animar-me que treballés el color, especialment el pastel, disciplina que ell dominava amb perfecte mestria, pel fet que el meu treball era bàsicament el dibuix i els únics colors usats eren els marrons del llapis escollit o els fons del paper que em permetien usar el blanc per a crear llums, emmirallant-me en els clàssics del dibuix del Renaixement, del barroc com els admirats Luigi Vanvitelli i Giovanni Battista Tiepolo o dels pintors romàntics com David Roberts.


L’exposició d’en Noè i les seves obres tan fresques i plenes d’espontaneïtat, vint-i-cinc pastels i deu dibuixos, van representar el meu inici de recerca d’un estil propi, menys condicionat pel dibuix convencional per anar convertint els meus treballs en una interpretació més sensual del paisatge a la vegada que, seguint els seus consells, incorporar també progressivament el color de l’aquarel·la i el pastel en tota la meva obra. 












Tres anys més tard, el mes de maig de 1991, en Ramon tornava a exposar a Terrassa. Els seus retrats i paisatges al pastel eren extraordinaris, sublims. Vam continuar les trobades i xerrades parlant de la vida i sobretot, de dibuix.


Un dia, en una de les trobades, va portar-me una caixa amb divuit barres de pastel Talens. “Va, vinga, perquè comencis amb el pastel!” em va dir…

Les divuit barres resten conservades com un petit tresor en una antiga caixa de fusta que vaig aconseguir. Conviuen intocables al costat de les altres caixes de pastels, les que sí he anat usant per fer els meus treballs. 



Dues obres d’en Noè, ambdues pastels de venedores del Mercat de Sabadell, presideixen les parets del meu estudi. Res més extraordinari que el testimoni d’un mestre i una gran persona a qui no he deixat mai d’admirar.





(1) Uns dels meus primers treballs escrits sobre la terrissa catalana va ser l’article “La terrissa catalana del Museu Etnogràfic de Barcelona” publicat al Butlletí núm. 109-110 de l’Associació Catalana de Ceràmica de Catalunya l’any 2014.

La terrissa del Museu és la que va recollir Violant i Simorra per tot el territori català als anys quaranta del segle XX. Al seu costat, Ramon Noè prenia apunts i va fer, posteriorment, unes magnífiques il·lustracions per al llibre l’Art Popular Decoratiu a Catalunya. 

Per documentar gràficament l’article vaig accedir al fons del Museu i vaig poder fer fotografies de la majoria de les peces de les Violant esmentava en el llibre. Si més no, el testimoni de les aquarel·les d’en Noè també hi van figurar com un homenatge al seu treball.

Podeu llegir l’article al següent enllaç:

http://amicsdelaterrissa.blogspot.com/2015/04/la-terrissa-catalana-del-museu.html



Llibres sobre Ramon Noè:

Apunt de Sabadell. Dibuixos, Aquarel·les i Pastels. R. Noè. Editorial Ausa. 1990

Ramon Noè. MAS. Museu d’Art de Sabadell. 2002

Ramon Noè. Ocell de bardissa. MAS. Museu d’Art de Sabadell. 2008

ELS PASSATGES COBERTS DE PARIS

Passatge dels Prínceps

 ELS PASSATGES COBERTS DE PARIS

Sempre m’han fascinat, va ser un amor a primera vista ja en el meu primer viatge a París fa més de quaranta-vuit anys, els passatges coberts o galeries que, amb les seves teulades de vidre, uneixen dos o més carrers pel mig d’una illa de cases en diversos barris de la capital francesa. Gairebé la totalitat van ser construïts des de principis fins a mitjans del segle XIX, fruit de l’especulació immobiliària nascuda de la prosperitat econòmica que es va generar, al finalitzar les guerres napoleòniques, la qual va canviar la fisonomia arquitectònica i social de París. 
Els passatges estan concentrats a la ribera dreta del Sena, la part tradicionalment més comercial de la ciutat i s’hi pot passejar per l’interior de dinou. El criteri de construcció dels passatges era concentrar el comerç exclusiu i de luxe de l’època, lluny del soroll i les inclemències meteorològiques de les vies urbanes, el qual proporcionava a aquests passadissos un atractiu extraordinari. Construïdes amb una arquitectura en consonància amb l’edifici on estaven ubicades, la majoria neoclàssica, els seus acabats interiors eren una suma d’exquisidesa en tots els oficis, des de la fusteria, paviments, encavallades de ferro, vidres, sostres policromats entre les claraboies, motllures... Alguns passatges, però, de construcció més senzilla no estan tampoc en cap moment exempts de gràcia i bellesa. La Galerie Vélo-Dodat és tota ella una autèntica joia. Motllures, pintures, les pròpies botigues semblen estar totes en perfecta simbiosi amb l’estructura del passatge. 
Galerie Vèlo-Dodat
Galerie Colbert

Galerie Vivienne

La transparència dels edificis al passatge des Princes, la seva cúpula de vidre acolorit, la majestuositat de la galeria Colbert*, els paviments de la galeria Vivienne... Malgrat tot sembli decadent, la bellesa persisteix. I aquesta t’embriaga. Aquests petits temples del comerç, que van tenir el seu màxim esplendor a les galeries de Milà, Vittorio-Emanuele o la galeria Umberto de Nàpols, ja a la segona part del segle XIX, han tornat a l’actualitat amb la forma gegantina de grans estructures de vidre ens els nous aeroports, grans centres comercials o equipaments públics. Un respecte per la tradició va tenir, en Ricard Bofill, en el seu disseny del Marché Saint Honoré l’any 1997, amb el passatge dels Jacobins. Malgrat el nou disseny, l’essència dels passatges clàssics seguia viva.

Passatge Choiseul

Passage des Panoramas

Passatge del Grand Cerf

Passatge Jouffroy

Passatge Verdeau

Ricard Bofill. Passatge dels Jacobins. Saint Honoré

*La galeria Colbert alberga entre altres establiments el restaurant Le Grand Colbert, famós, al marge de la seva tradició com a restaurant parisenc, per formar part de l'argument i de lloc de filmació al film "Quan menys t'ho esperes" amb Jack Nicholson i Diane Keaton de protagonistes.