He tingut el plaer de compartir la trajectòria artística de Robert Cabeza molt abans d’aquests darrers quinze anys, he gaudit d’una aproximació a la seva vida personal i familiar i tinc, crec, un bon coneixement de la personalitat de la seva obra, elegant i subtil, on la reflecteix seva honestedat i qualitat humana.
La primera exposició d’en Robert Cabeza a la meva galeria va ser al mes de maig de 1988, amb una trentena d’esplèndids dibuixos on vaig descobrir l’admiració i el vincle personal que ell sentia per Paris i els seus entorns.
Sense deixar de treballar en el dibuix i buscant el seu propi estil, no va ser fins a nou anys més tard que va tornar a exposar a la meva sala d’art. Dibuixos de molts indrets de la geografia espanyola, paisatges urbans i naturals on trobava sempre la llum, l’atmosfera i l’ambient del tema escollit. El seu traç era molt més lliure i buscava moltes vegades els contrastos en els papers de color com usaven els dibuixants en el renaixement italià.
Però és durant aquesta exposició que en Robert em parla també d’un altre art que l’apassiona, la Cal·ligrafia, i del que li agradaria que fos el tema de la seva propera exposició. Parlem del que i el com, de què si podrien ser de textos i poemes d’autors locals, fins que aquesta recerca ens porta a parlar amb l’Anna Murià qui troba la idea extraordinària. Tant és així que cedeix al Robert setze escrits inèdits que ell transcriu amb plomes, canyes i altres estris al mig de pans d’or, òxids i aiguades.
L’exposició, que es va celebrar al novembre de 1997 (curiosament és l’únic artista que va fer dues exposicions a la sala en un mateix any) és un èxit total amb presència del món literari i artístic i també de personalitats com el poeta Joan Brossa, amic personal de l’Anna, el qual va col·laborar amb un poema visual que es va adjuntar en les carpetes editades de les reproduccions de les obres.
El taran-nà inquiet d’en Robert amb la seva feina artística el fa col·laborar amb diferents empresaris terrassencs i és quan rep l’encàrrec per part de l’Emilià Lázaro de Vidal Gomà la realització d’una sèrie de dibuixos d’edificis i indrets de la ciutat egarenca per les seves oficines. Després de la publicació d’un parell de calendaris per aquesta empresa amb els seus dibuixos, aquesta tasca acaba tenint la conseqüència de l’edició de l’excel·lent llibre “Terrassa, veus i mirades” que compta amb la col·laboració en la part escrita d’en Xavier Marcet i Salvador Cardús.
És en aquest moment que en Robert em demana la participació com assessora artística per la coordinació de tots els actes. La presentació del llibre té lloc a la Casa Museu Alegre de Sagrera amb la presència de l’Alcalde de Terrassa, Sr. Pere Navarro i una ampla representació política, empresarial i social de la ciutat. L’exposició que és cel·lebra a l’Institut Municipal de Cultura (antiga Biblioteca Soler i Palet) és tot un èxit d’assistència i Vidal Gomà cedeix el resultat de les vendes a obres benèfiques de la ciutat.
El resultat de tot això porta a la preparació d’un nou llibre que serà aquesta vegada sobre els entorns de Terrassa. Racons de Matadepera, Les Fonts, Rellinars, Viladecavalls o Mura es dibuixen entre d’altres i textos d’en Ferran Canyameres són tractats cal·ligràficament.
Amb la producció també d’aquest llibre, l’Emilià Làzaro, malgrat que nascut a Barcelona, es converteix també en un dels empresaris terrassencs que la ciutat ha anat donant i que s’han compromès activament amb la cultura.
La presentació i exposició és fa a la magnífica Sala Muncunill on de nou presideix l’Alcalde Sr. Pere Navarro i és un autèntic èxit d’assistència. És sectoritza la sala seguint els capítols del llibre, el que Salvador Cardús ha escrit també el text.
Tres anys més tard veu la llum el tercer volum d’aquesta col·laboració i aquest tracta ara sobre un somni, un futur projecte, el que s’anomena l’eix E-9, la via de comunicació que ha d’unir en un futur Barcelona amb París, un projecte que Terrassa hi creu fermament per la seva situació estratègica. “Barcelona, Terrassa, Tolosa de Llenguadoc. Un vell camí un bell futur” es presenta al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya amb la col·laboració del seu director Sr. Eusebi Casanelles i la presència massiva dels alcaldes per on passa el traçat de l’eix.
Uns mesos després l’exposició es fa a Tolosa de Llenguadoc amb una representació d’alcaldes catalans que assisteixen a l’acte de la capital francesa i més tard a petició de l’Alcalde de Manresa, Sr. Josep Camprubí, l’exposició és fa en l’extraordinari recinte del Casino de la capital del Bages.
Però és a Tolosa de Llenguadoc, en un petit bistrot, on assisteix també el comissionat de l’Ajuntament de Barcelona, en Roger Pallarols, on es gesta la realització del darrer i quart llibre, el que tancarà el cercle, “Barcelona, Veus i Mirades”. La il·lusió va creixent durant el capvespre parlant del nou projecte.
Serà aquesta, sens dubte, l’obra més ambiciosa de les quatre. En Salvador Cardús escriurà la mirada del terrassenc que “baixa” a Barcelona però la col·laboració del millor cronista de la ciutat en Lluís Permanyer serà decisiva.
En Robert recrea el paisatge urbà de la Ciutat Comtal amb dibuixos, pastels i aquarel·les i fa un tractament especial a les pàgines del llibre amb les transferències de negatius Polaroid, una pràctica que malauradament no tindrà continuïtat per la desaparició del producte.
La col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona és esplèndida en tots els aspectes, sobretot amb la persona d’en José Perez Freijo, que fa possible que l’exposició es dugui a terme a la Sala Ciutat just tocant a la Plaça de Sant Jaume.
L’acte de presentació del llibre és a l’extraordinari Saló de Cròniques de l’Ajuntament i és un èxit absolut, igualment que l’assistència de públic durant l’exposició.
Uns mesos després la mostra viatja a Madrid on s’exposa al Centre Cultural Blanquerna de la Gran Via.
Però paral·lelament a aquests esdeveniments en Robert treballa ja en un altre projecte, aquest sobre l’arquitectura dels indians a Catalunya i l’arquitectura catalana a L’Havana. Un repte apassionant i plenament enriquidor. Pel setembre de 2010 viatja a Cuba on dibuixa i pren notes d’aquesta arquitectura a L’Havana i explica el projecte a l’Historiador de L’Habana Vieja, el Dr. Eusebio Leal i els seus col·laboradors qui li donen totes les facilitats per exposar pròximament les obres en un palau de la capital.
Deu obres inèdites d’aquest treball es poden veure per primera vegada en aquest recorregut dels darrers quinze anys d’intensa trajectòria d’aquest artista autodidacta en totes les seves disciplines.
Ha estat per a mi un plaer estar al seu costat en totes aquestes il·lusions i projectes artístics aquests anys.
Vull agrair al Sr. Adrià Fornés totes les facilitats rebudes per l’organització d’aquesta exposició a la seu del Centre Cultural d’Unnim de Terrassa.
Carmen Casamada. Comissària de l'exposició
Gener de 2012
Robert Cabeza és un creador amb sòlids valors del que és avui, del que és i sobretot del que representa, la paraula i la imatge contemporànies, del tot immune a les interferències banals a què se les sotmet.
Teixir camins de convivència entre l'una i l'altra és una de les seves obsessions artístiques. Camins de convivència i de dependència, en un sentit poètic. Que la paraula evoqui imatge i que la imatge evoqui paraula és, en essència, la seva lluita creativa. Llarga lluita que ara ha trobat una recompensa en forma de reconeixement expositiu de la mà d'una retrospectiva que ressegueix la seva trajectòria dels darrers 15 anys, al Centre Cultural Unnim de Terrassa.
L'exposició pivota sobre sis llibres en els quals s'ha reproduït els seus dibuixos, aquarel·les, pastels, cal·ligrafies i transferències de negatius Polaroid, un tot més enllà de les diferents tècniques.
No ho confonguin amb un treball d'il·lustració convencional, perquè no en té res, ja que el que Robert Cabeza prioritza en els seus projectes és erigir visions personals que irradiïn força pròpia.
No es perdin la sèrie que va realitzar a finals dels anys noranta sobre la cal·ligrafia de l'escriptora Anna Murià, tot un manisfest d'un creador entestat a trencar els límits entre la literatura i la pintura. Molt i molt recomanable.
Maria Palau. Suplement Presència. Diari El Punt-Avui. 2-8 de març 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada