ROBERT CABEZA: LA BELLESA DE LA TERRISSA CATALANA. Robert Cabeza. Diari de Terrassa. 3 de març de 2017

Entenem per terrissa el conjunt d’atuells d’ús domèstic fabricats amb terra argilosa sense cap vernís o només amb òxid de plom i alguns colorants.

La terrissa ha estat acompanyant l’home des de la prehistòria. Quan des del Paleolític es comença a barrejar amb les mans terra i aigua i s’aconsegueix que es torni resistent amb la seva cuita amb foc, la terrissa ha compartit, a través dels segles, la vida quotidiana de l’ésser humà.

Fins a la meitat del segle passat la terrissa ha estat present en la gairebé totalitat de les llars del nostre país. Ha estat corrent trobar, fins fa pocs anys, atuells que encara s’utilitzaven i que han quedat relegats per la, no sempre útil, modernitat.

La terrissa catalana és summament interessant per l’enorme diversitat de les seves morfologies i la varietat de vernissos aplicats, elements no trobats en cap territori de la superfície del nostre país.

Aquests atuells, dotats d’una sòbria estètica i d’una funcionalitat perfecte, han semblat amagar una bellesa que no ha despertat fins que el seu ús ha estat pràcticament residual.

Diversos motius han estat els causants d'aquesta davallada però podríem citar com els més importants la canalització i abast de l’aigua a la totalitat centres habitats, la prohibició de la venda a l’engròs de productes com l’oli, la fabricació d’envasos més transportables i menys pesants com és el plàstic o l’arribada a gairebé totes les llars de frigorífics i congeladors. Tots ells, no sempre alhora, han iniciat un procés imparable que ha fet que, aquest ofici, resti testimonial pel que fa a la fabricació d’atuells per a la llar.

Les mesures de vi, els càntirs, en qualsevol dels seus formats o mides (de colla, dipòsit, d’estiu o d’hivern o de barca entre d’altres), sitrells o càntirs per contenir l’oli o les sitres per servir-lo a taula, cullerers, candelers, gerres diverses per guardar-hi menjar, gibrells, per anomenar-ne uns pocs, han passat a ser avui dia, uns atuells totalment obsolets fabricats amb terrissa.

Aquestes peces antigues, que han estat gairebé menyspreades per la seva modèstia i a les que ningú hi aturava la mirada han estat, des de fa més de tres dècades, cobdiciades com objectes destinats a la simple decoració deslligant-los del seu intrínsec entorn humà.

L’etnògraf català Ramon Violant i Simorra, en el seu llibre “Art popular decoratiu a Catalunya”, publicat l'any 1948, i dins del capítol que ell anomenava “L’art de la terrisseria” escrivia el següent: “La terrissa catalana, la nostra terrissa popular que encara es modela ençà i enllà del nostre terrer, malgrat les modificacions de formes i la creació d’altres noves (algunes amb pretensions, molt pobretes per cert, de peces artístiques i dites ara “d’artesania”, per bé que de fet, només responen a les ganes de malmetre la cosa creada i consagrada per un esperit conservador immensament tradicional), és tan interessant i de tradició tan pregona, que no cal ésser gaire expert en la matèria per a endevinar-hi moltes reminiscències de formes i de decoració de la terrissa prehistòrica, de la íbero-cèltica, així com de la greco-romana, cartaginesa i musulmana.”

El resultat de les campanyes de recerca fetes als anys 40 del segle XX per part d'en Violant a tot el territori català, adquirint en cadascuna d'elles atuells que estaven en producció en aquell moment (les quals van passar a formar part del fons del Museu Etnològic de Barcelona) han estat decisives pels molts estudis i treballs que s’han fet posteriorment sobre la terrissa catalana.

Des d’aquells anys, en els que Violant adquiria les peces a les botigues dels terrissers fins els nostres dies, la majoria de centres productors de Catalunya s’han anat extingint. Del més d’un centenar de centres existents abans de la Guerra Civil s’ha passat a menys de deu en l’actualitat.

Resten com a centres productors en l'actualitat la Bisbal, Miravet, Esparreguera, Breda o Quart d’Onyar, els quals segueixen fent algunes reproduccions de peces tradicionals, per un ús no utilitari, destinat un públic que continua requerint aquests atuells per a la decoració. Si més no però, la principal producció dels centres terrissers és ara el que Violant ja titllava “d’artesania”, destinat a un públic gens disposat a conèixer la nostra cultura.

Sense gaire esforç, el poc iniciat se n’adona que, en les reproduccions actuals, les formes han perdut la seva senzillesa exquisida o que els colors són també ben diferenciats dels que trobem com fabricats en centres ja desapareguts.

Actualment els colors aplicats a la terrissa són els mateixos en tots els centres, fins i tot als realitzats al llarg de la geografia espanyola. La industria química va començar a subministrar els colorants acabant amb la dificultat de crear, per cada terrisser, els vernissos amb color, tasca però que donava la identitat pròpia a cada centre.

Així doncs, els colors verds, el grog palla o caramel o el vermell són ara ben diferents dels produïts en els antics centres, cuits encara en forns de llenya on, amb les coccions molt sovint irregulars, podien donar una coloració diferent a cada cuita o a cada peça en funció de la seva col·locació en el forn. La bellesa de les formes fetes amb les mans amb uns colors extraordinaris. L’harmonia perfecte.

A la majoria de la terrissa destinada a l’ús domèstic, se li aplicava, un cop les peces estaven fetes, seques i abans de coure-les, un bany d’engalba, és a dir, aigua amb terra mòlta (blanca o de color) diluïda, que tenia per finalitat deixar la superfície de la peça més ben acabada. Aquest bany d’engalba podia ser a tot l’exterior de la peça, com en els càntirs d’hivern totalment envernissats o també es podia envernissar només la part superior del càntir. Les gerres eren gairebé sempre envernissades per la seva part interior mentre que l’exterior podia ser també totalment envernissat o ser-ho només per la part superior.

Si a una peça se li donava un bany d’engalba blanca i, quan ja era seca, abans de posar-la al forn, se li aplicava un bany de vernís de plom transparent, la peça tenia, un cop cuita, un color palla. Si aquesta engalba estava feta amb terra vermella, el color final de la peça, una vegada acabada la cocció, era vermell o lleugerament ataronjat.

Si a una engalba blanca se li aplicava un vernís barrejat amb òxid de coure, el color final de la peça era verd i també, si a l'engalba blanca se li aplicava el vernís barrejat amb òxid de ferro, el color resultant era d’un groc caramel o ataronjat.

Quan parlem de la terrissa negra, resultat d’una cuita reductora, s’ha d’esmentar que Catalunya en produeix des del Neolític, amb una dedicació quasi exclusiva a l’alta Edat Mitjana. En l’actualitat, només se’n fa a Verdú, Quart d’Onyar i Serra de Daró.

Les característiques principals de la terrissa negra són la seva duresa, resistència i major impermeabilitat que l’obtinguda amb cuita oxidant, però també en alguns centres, una gran porositat que permet que l’aigua traspuï, cosa que comporta que la de l’interior del càntir es mantingui fresca.

Un cop es considerava que les peces eren cuites, es tancaven hermèticament totes les obertures del forn. Així s’aconseguia eliminar l’oxigen de l’interior i convertir la cuita d’oxidant en reductora, amb els canvis químics que això comporta en l’argila i també amb la introducció del fum dins dels porus dels atuells. En alguns centres, per augmentar el fum, l’última llenya que s’introduïa per la porta de la cambra de foc, just abans de tancar-la era mullada i/o verda.

No parlem només de terrissa cuita o d'uns modestos atuells domèstics. Aquests són, indubtablement, una petita part de la nostra història quotidiana on es pot determinar, a través de les seves morfologies, vernissos, argiles i coccions l‘evolució de les diferents cultures al nostre país. Belles formes que ens expliquen els costums i usos de la Catalunya Vella, les arrels de la Mediterrània o tanmateix les influències islàmiques que ens van arribar des del sud.

Una elegant estètica i senzilla bellesa que, de mica en mica i inexorablement quedaran difoses en la nostra memòria.

Robert Cabeza. Març de 2017