LA TERRISSA DE FIGUERES. Alt Empordà. Robert Cabeza
Article publicat al Butlletí Informatiu de Ceràmica n. 111 de l'Associació Catalana de Ceràmica.
La documentació escrita sobre la terrissa feta a Figueres és molt escassa per poder prendre referència i catalogar la producció d’aquest importantíssim centre terrisser català extingit a principis dels anys 70’s del segle XX. Tenim constància d’un article de Joan Santanach i Soler, “Connexions entre la terrissa de Tuïr (Rosselló) i la de l’Empordà” publicat al Butlletí Informatiu de Ceràmica nº 80-81 de gener-juny de 2004 el qual parlava d’aquest centre terrisser, també les referències a algunes peces d’aquest centre en el seu article “L’anomenada vaixella de dol”, publicat en el nº 78-79 del mateix Butlletí i la seva valuosa aportació del llistat dels centres terrissers catalans i els seus atuells que apareixia en les darreres pàgines del llibre “Ceràmica Medieval i Postmedieval” publicat per la Universitat de Barcelona.
Trobem també una cita als terrissers de Figueres de principis del segle XX, en l’apartat dedicat a les gerres produïdes en aquest centre, al segon volum de l’obra “Tinajería tradicional española” d’Alfons Romero i Santi Cabasa.
Si més no, malgrat les escasses fonts de referència, hem tingut encara la gran sort que s’han pogut identificar un bon nombre de peces fetes a aquest centre a través de la transmissió oral d’uns extraordinaris coneixements adquirits per molts aficionats, experts ceramòlegs i col·leccionistes, que a través del seu treball de recerca durant molts anys, ens han pogut fer arribar aquesta informació fins als nostres dies.
L’experiència i aquests coneixements han donat per fet que una sèrie de peces eren pròpies d’aquest centre empordanès per la seva tipologia i uns vernissos característics, sense comptar les que porten un segell del terrisser, les quals, evidentment, han donat fe inequívoca de la seva procedència.
Malgrat això, s’han donat casos de confondre o tenir dubtes de la producció d’algunes peces fetes a la Bisbal o a la rossellonesa Tuïr amb les de Figueres i viceversa. La confusió amb la producció de la Bisbal, ens expliquen a Figueres, ha estat deguda molt probablement pel fet de la poca producció feta a aquest centre a partir dels anys 60’s. Això va fer que la Bisbal reproduís algunes de les formes clàssiques figuerenques com dolls, càntirs, sitres i gerres, entre d’altres, per algun comerç local, sent per tant molt fàcil l’atribució de peces comprades a Figueres com a producció pròpia quan aquestes van estar elaborades a obradors de la Bisbal.
Amb la voluntat de ser rigorosos en l’estudi de la terrissa de Figueres, les peces estudiades per aquest article seran de produccions fetes a aquest centre des del segle XIX fins als primers 50 anys del segle XX.
PECES REPRESENTATIVES
Amb gairebé tota certesa la peça més característica i coneguda d’aquest centre terrisser ha estat el doll, un poal per dur l’aigua dels pous i les fonts a les llars de la població de Cadaqués, cosa que ha fet que, al llarg dels anys, se’l conegués popularment com Doll de Cadaqués malgrat no haver existit mai una terrisseria en aquesta bella població marinera.
És probablement una de les peces més funcionals que tenim en la nostra terrissa, l’obertura circular superior per omplir-lo, les anses superiors, una per poder beure i l’altra, la més alta i unida al galet, per baixar-lo al pou, així la peça quedava inclinada en submergir-se i s’omplia amb més facilitat i rapidesa. Finalment, la tercera ansa, la petita en la part inferior, servia com agafador a l’hora de transportar el doll damunt del cap. Si més no, la destresa de les portadores (sempre del sexe femení) feia que la majoria de vegades aquesta petita ansa no fos necessària.
Sempre envernissats en color verd, alguns amb tocs de color d’altres peces en el moment de la cocció, la majoria tenen una decoració incisa de línies ondulades en la part superior del cos i al coll.
La seva tipologia està emparentada amb els poals del nord dels Pirineus, com les dorques i orjols occitans, sent els dolls, igualment que les pedarres basques, els més meridionals d’aquests atuells.
Però, a part de la gran producció de dolls de totes mides, funcionals i també per a decoració o record de Cadaqués –recort (sic) en molts d’ells- la fabricació de terrissa a Figueres va ser molt rica i exquisida en les seves formes i en els colors dels seus vernissos.
La producció de càntirs per aigua va ser molt extensa: càntirs d’estiu (sense envernissar o envernissats només la part superior dit “en davantal”), càntirs d’hivern (envernissats totalment en verd, un groc caramel molt característic, groc palla o també groc amb regalims de verd i manganès), càntirs de terrissa negra feta amb cuita reductora, però la producció d’altres atuells és, a la vegada, impressionant: gerres, barrals(atuell de panxa baixa i boca superior petita, de coll curt i estret i amb dues nanses laterals, molt corrent als centres terrissers de les comarques gironines i que a Figueres pren el nom de barral antic), recipients per a l’oli i per al vi, morters, cullerers, candelers, fruiteres, aiguamans, terrissa per als animals com beuradores, menjadores i també material per a la construcció, envernissada o sense vernís (comú).
Barrals de beure vi (Càntir de segador) i barral antic petit.
També, una de les peces més singulars de Figueres, al costat del doll, és el barral per a beure vi, nom donat a aquesta peça per Ramon Violant i Simorra en el seu llibre de l’any 1948 Art Popular Decoratiu a Catalunya. També és coneguda com a càntir de segador i mal anomenat mamet per la seva semblança amb una peça de similar factura feta a la Bisbal.
De forma semblant al càntir, té un pom central, un reforç corbat cap al galet i una ansa en la part inferior del tarot. El pom, galet, tarot, el reforç i l’ansa són les úniques parts envernissades de color groc.
Hi trobem una peça similar molt interessant, un entremig del barral antic i el barral per a beure vi, amb un reforç corbat cap al galet però amb el tarot vertical i per tant, sense pom a la seva part superior.
Barrals de beure vi de volta amb tarot central. Obrador Soler
Els càntirs d’oli (sitrells) eren sempre d’un sol broc i aquest proveït d’un bec fet amb pessic. De vàries capacitats, com expliquem més endavant, en podem trobar un parell de bella factura al Museu d’Argentona, un envernissat totalment en groc i un altre només envernissat en la seva part superior, en davantal.
Parada de terrissa. La Rambla. (Fotografia Josep Maria Cañellas. 1899. Àlbum Rubaudonadeu.
Biblioteca Fages de Climent. Figueres)
En un document conservat sobre la “Terrisaria Figuerenca” de l’1 d’agost de 1901 (òbviament en ortografia prenormativa) es mostren els atuells fabricats habitualment pels terrissers signants, classificats per mides i pels preus de l’època.
Els “cantis” anaven del més gran (extra nº 1) al de fireta (nº 6) passant per mitjans (nº 2), mitjanets (nº 3), petits (nº 4) i petitets (nº 5) i podien ser “barnisats” o comú (només envernissats en davantal). El preu del càntir extra era de 75 cèntims. La dotzena del càntir mitjà costava 3,50 pessetes, tant l’envernissat com el comú i la dotzena de fireta 75 cèntims.
Els càntirs d’oli o sitrells tenien les mides de mallal (16 litres), mig mallal (8 litres), 5, 3, 2, 1 i mig litre, podent ser, els tres primers, totalment envernissats o només en davantal, i la resta, només envernissats del tot. Els preus, en aquesta secció, eren d’1,50 pessetes per al mallalenvernissat nº 1 o 1 pesseta la mateixa mida, envernissat en davantal. 4 pessetes per la dotzena del nº 4 o 1,50 pessetes la dotzena del nº 7 (mig litre).
El barrals eren només envernissats a la part del broc superior, i hi havia 8 mides, mallal, mig mallal, 6, 4, 3, 2, 1 i mig litre. El nº 1 costava 1 pesseta i el nº 2, 50 cèntims.
Els orinals tenien quatre formes: bacins (grans i mitjans), plans (per a malalts allitats), corrents (els habituals amb una nansa) i basseta (per a la trona de les criatures).
Les gibrelles (gibrells), “jaspejades” i vermelles, podien ser: extra, grans, de 3-2, 2, 3 i 3 bis.
Els rentamans (palanganes), escorredores i plates de pagès (plata fonda d’uns 25 cm. de diàmetre) costaven 1 pesseta la peça.
Les mides i tipus de plats eren: pagès, Besalú i segador (en forma de casquet), pisa comuns (plat habitual de menjar), pisa “chalins”, 1ª classe llis i “chalí” 1ª (el plat xelí era un plat de postres, habitualment groc, de la mateixa forma que el plat corrent de menjar).
Els altres atuells descrits en el document eren: morters, sitres, sitretes, estalvis, cullerers, testos “clavellinés” i material per a la construcció com canals, canons i “calsas” (connexions) que es feien envernissats i comú.
TERRISSERS DE FIGUERES
En el document de 1901 esmentat anteriorment, hi signaven els següents terrissers: Buenaventura Ymbert, Fernando Ymbert, Juan Molina, Antonio Pujol i Jaime Soler.
L’anuari comercial del mateix any hi afegeix Juan Ymbert, Antonio i Onofre Soler i José Vila.
Deu anys més tard, el 1911 segueixen en actiu Buenaventura i Fernando Ymbert, Juan Molina, Antonio Pujol i s’hi afegeix Juan Soler.
Als anuaris dels anys 20's ja hi apareix Enrique Rosa i, en els dels anys 30's, Martín Cortada.
CORTADA
L’activitat terrissera de producció pròpia a Figueres s’acaba l’any 1970 quan tanca l’obrador de Josep Maria Cortada (Emili Sempere: Llibre dels Càntirs. Col·lecció Gent Nostra 17**); malgrat tot continua fent una escassa producció amb un petit forn elèctric fins al 1984.
Joan Santanach i Montserrat Suñol van entrevistar Josep Maria Cortada el 19 d’agost de 1995 i el 9 d’agost de 1997, interessantíssima conversa que resta encara inèdita, en la transcripció de la qual el terrisser de Figueres deia això:
“Can Barloca (nom com es coneixia la terrisseria dels Cortada a Figueres): inicialment es deien Vila i ja feien de terrissers. En entrar un gendre, passaren a dir-se Cortada. El primer d’aquests que es recorda és Narcís Cortada i Oliveres (1838-1917). El seu fill fou Martí Cortada i Porret (1878-1950), que es casà amb Anna Imbert. El seu fill és Josep Maria Cortada i Imbert, nascut el 5 d’agost de 1903. Aprengué l’ofici de nen, tot jugant, amb el seu avi. Però no feu de terrisser fins després de la guerra de 1936-1939. De jove, havia treballat a la Banca Arnús.
Can Barloca fou l’únic forn que quedà actiu després de la guerra. S´hi recorden els següents treballadors:
En temps de Martí Cortada, a les rodes hi havia Lluís Bonada, Sadurní Muntanya i Pere Suro, cadascú amb una feina específica. Del darrer només es recorda el malnom, no el cognom. Era un personatge pintoresc, qua anava a treballar amb la botella a l’espatlla, en “banderola” (bandolera), i que es feia passar la set amb vi. Només sabia fer obra plana (plats, plates) i bols...; en certa ocasió Martí Cortada li confià de fer gibrelles, i només arribà al gibrelló, ja no aconseguí de modelar la gibrella de tres-peça.
En temps de Josep Maria Cortada hi havia dos treballadors: Delfí Bosch (que era un artista, en un dia botxava 90 càntirs del nº 2) i Miquel Bedet, que morí fa poc (1995); havia treballat a can Pujol (can Rosa) on feia dolls.”
Algunes peces d’aquest obrador són adquirides per Violant i Simorra als anys 40’s i formen part del fons de terrissa catalana del Museu Etnològic de Barcelona.
Obrador Cortada. Càntir d’hivern
Obrador Cortada. Beuredora
D'aquesta llista, destaquem:
- Dins de l’apartat dels càntirs, “El càntir de llangardaix. Fet per Martí Cortada, és un exemple de càntir no fet en sèrie. Presenta un llangardaix superior fet a motlle (sembla que per fer el motlle es féu servir un llangardaix de debò, tirant guix damunt l’animaló, sense matar-lo). No raja pel galet, sinó per la boca del llangardaix; només raja una tirada i s’estronca el raig, fins que es torna a girar.”
- Del doll diu: “No era una peça habitual de mercat, sinó que és feia per a capriciosos, excepte en el cas de Cadaqués, lloc on els encarregaven per a ús. Es feien de les mides que demanaven, per litres: de 3 l, de 4 l, de 5 l... Els que es feien més eren els de 3 i 4 l. Malgrat que havien agafat el nom de doll de Cadaqués, es feia a Figueres, només a can Barloca i a can Pujol (can Rosa). A can Pujol eren més ventruts que a can Barloca; per això, quan Miquel Bedet entrà a treballar a can Barloca, Josep Maria Cortada li ensenyà a fer-los més esvelts. El doll s’acostumava a fer verd, tot i que n’hi havia algun de diferent. La peça ha agafat ressò perquè és cobdiciada per capriciosos.”
La llista d’atuells fabricats per en Cortada s’afegeix amb els ja esmentats al capítol de Peces Representatives amb les següents: cobertora, plat girador, estalvi, gerro per l’aigua, gerra per a greix, formatgera, gibrella, escorridora, plats, plates, bací, orinal corrent, recipients per a jardineria, cendrer, guardiola, fireta...
Tenint en compte que l’activitat terrissera de Tuïr deixa d’existir pels voltants de 1930 amb el tancament dels obradors de Deprade i Ribere, el Rosselló és un gran mercat per a la producció figuerenca, molt vinculada a la del centre de la Catalunya Nord pel seu intercanvi d’aprenents dins de l’ofici de terrisser; es té constància que a Figueres es va produir també alguna peça molt similar a les fetes habitualment a Tuïr, suposem que en molts casos per omplir el buit de la producció d’aquest centre desaparegut.
ENRIC ROSA
La producció d'Enric Rosa Corbera (1875-1955), darrer d’una nissaga de terrissers locals, és també impressionant: des de la producció de material per a la construcció -totes les canonades del castell de Requesens són fetes a can Rosa- fins a la fabricació de peces domèstiques per a l’aigua, oli, aviram, etc. De la mateixa manera que Cortada, Rosa utilitza dos segells per identificar moltes de les seves peces i tenim constància, gràcies a aquestes marques, de la producció de terrissa negra feta amb cuita reductora a Figueres, peces realment escasses de veure.
Obrador Enric Rosa. Càntir negre
El maig de 1911, Enric Rosa inaugura la seva botiga al carrer Jonquera, numero 4, l’antiga carretera de França. Abans de la Guerra Civil, l’any 1934, tanca l'obrador. Des de llavors, la poca producció d’Enric Rosa es fa a la Bisbal i aquest centre nodreix la majoria de necessitats terrisseres de la botiga tant per a la venda local com també per al mercat francès. La tenda va ser cremada en acabar el conflicte bèl·lic i, l'any 1942, va tornar a obrir, amb noves instal·lacions, les quals es mantenen en l’actualitat amb la mateixa estructura, prestatges i departaments.
Actualment la botiga de can Rosa segueix venent terrissa, vidre i artesania sota la direcció de Víctor-Martí Álvarez, besnét d'Enric Rosa. La seva mare, Blanca-Rosa Serra ens explica anècdotes de la botiga i del seu avi, com la d’anar a recollir pedres de la Cala Rovellada, a Colera, per posar-les al forn abans de fer una cuita de terrissa, ja que, segons l’avi, això influïa en l’acabat final de les peces.
IMBERT
Segons documentació trobada, els Imbert (el seu cognom apareix escrit arcaïcament amb Y en alguns documents) seria la nissaga de terrissers més antiga de Figueres i es té ja constància de la seva producció a finals del segle XVII.
La majoria dels Imbert es dediquen a la terrisseria i, a principis del segle XX, Bonaventura i Joan, amb les seves famílies respectives, treballen en obradors separats, l'un a la Rambla (ca l’Ànima) i l’altre al carrer Nou.
JOAN MOLINA
També present en les documentacions de principis del segle XX, tenim constància de la seva bella producció gràcies a
una excepcional gerra que porta la seva signatura.
JOAN SOLER CASADEVALL
Des de 1911 o pocs anys abans, l'obrador de Joan Soler s’ubicava al carrer Abdó Terrades nº 28, avui carrer Tapis o carrer dels terrissers com se’l coneix a Figueres, on també tenia l’obrador l’Enric Rosa, aquest concretament en el nº 44.
Unes recents obres de remodelació a l’antiga terrisseria de Joan Soler i també a l’habitatge confrontant, al nº 26, han deixat al descobert una impressionant quantitat de terrissa que ha estat més de cent anys amagada dins les voltes d’aquests edificis.
Com en altres centres terrissers, les peces de rebuig, rebentades per la cocció o trencades, servien per omplir els carcanyols de les voltes pel seus poc pes i gran volum ocupat. En aquest cas, les de l’obrador dels Soler es van usar per omplir les voltes del seu propi taller i les dels magatzems i tallers veïns.
Es tracta d'una producció exquisida, càntirs envernissats en davantal tant groc com verd, barrals, càntirs envernissats molt similars als fabricats a Tuïr, sitrells envernissats totalment en groc i regalims verds... tot un mostrari de peces que ens permet identificar perfectament el treball realitzat en aquest obrador i diferenciar-lo de tota la resta de la producció feta a Figueres.
Càntir envernissat en davantal. Obrador Soler
Càntir de tres nanses. Obrador Joan Soler Casadevall (Col·lecció Santanach-Suñol)
Càntir d’hivern. Obrador Soler. Càntir de volta. Obrador Soler
Però les peces més sorprenents aparegudes en aquestes voltes del carrer Tapis de Figueres han estat les de mida petita, unes escudelles d’uns 17 a 20 cm de diàmetre, que recorden les antigues de la Bisbal, Girona, Besalú, Olot, Banyoles... Per tant, aquestes escudelles figuerenques són un exemple més d'un estil d'escudelles estès almenys per tot el nord-est del País.
Com a conclusió podríem afegir que a tots els obradors, sobretot al segle XX, llevat d'algunes peces singulars (com el càntir de llangardaix d'en Cortada o el càntir de tres nanses d'en Joan Soler), es feien pràcticament les mateixes peces amb poques o petites diferències entre elles: dolls més esvelts o més panxuts, la clàssica gerra més ampla o més alta (amb més o menys marques dels dits a les nanses -això, segons Josep Maria Cortada anava en funció de l'humor que tenia l'operari-), sitrells, sitres, plats, plates, material per a la construcció...
Quant als vernissos, la majoria d’obradors feien els mateixos colors: palla (vernís incolor sobre engalba blanca), vermell (vernís incolor sobre engalba vermella), groc (vernís amb òxid de ferro sobre engalba blanca), verd (vernís amb òxid de coure damunt d’engalba blanca) i, en algunes ocasions, majoritàriament sobre atuells de color palla, esquitxos de verd i/o manganès.
Com ja hem dit anteriorment, Can Rosa, a més de l’obra envernissada, va fer producció de terrissa negra per cuita reductora.
Càntir d’oli (Sitrell)
La terrissa de Figueres ha estat, i continua sent, una de les més apreciades dins de la llarga llista de centres desapareguts a Catalunya. L’estètica dels seus atuells, la riquesa dels seus vernissos i la seva ampla varietat de formes han captivat sempre els amants de la terrissa a casa nostra.
Agraïments:
Joan Santanach i Soler i Montserrat Suñol i Ferrer
Blanca-Rosa Serra i Víctor-Martí Àlvarez de can Rosa. Figueres
Josep Maria Bonet
Lluís Gratacós. Arquitecte
Col·lecció Safont-Tria
Col·lecció Josep Maria Benejam
Xavier Fàbregas
Alfons Romero Vidal
Fotografies: Robert Cabeza (excepte les indicades)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada